Operación Barracuda

Per José Steinsleger, publicat per el Ortiba a Facebook el dia 17 de gener de 2013


El 17 de enero de 1961 era asesinado Patricio Lumumba

En la mañana del 30 de junio de 1960, en Leopoldville (hoy Kinshasa), el rey Balduino I de Bélgica pensó que tras declarar en persona la independencia de la República Democrática del Congo, pueblo y colonos quedarían eternamente agradecidos con la metrópoli colonial. Pero algo salió mal.

Patricio Lumumba, joven primer ministro del gobierno presidido por Joseph Kasavubu, tomó el micrófono y los encargados del protocolo quedaron tiesos: "Nunca más seremos vuestros monos", dijo Lumumba en las narices del rey. El monarca de la casa real de Sajonia-Cobenza-Gotha empalideció, y tuvo que oír las desgarradoras palabras del líder nacionalista:

“Durante los 80 años del gobierno colonial, sufrimos tanto que no podemos alejar las heridas de la memoria. Nos han obligado a trabajar como esclavos por salarios que ni siquiera nos permiten comer lo suficiente para ahuyentar el hambre, o encontrar vivienda, o criar a nuestros hijos como los seres queridos que son…

“Hemos sufrido ironías, insultos y golpes nada más porque somos negros… ¿Quién podrá olvidar las masacres de tantos de nuestros hermanos, o las celdas en que han metido a los que no se someten a la opresión y explotación? Hermanos, así ha sido nuestra vida.”

Totalmente inesperado en la agenda (una ceremonia ordenada y agradecida con el amo blanco), el discurso estremeció a los pueblos del África negra y el mundo colonial. En Bélgica, la prensa conservadora atacó a Lumumba, manifestando que su muerte sería “…una bendición para el Congo”.

El diario católico La Libre Belgique estimó que algunos ministros lumumbistas “…se han convertido como primitivos e imbéciles, o como criaturas comunistas” (12/7/1960). Marcel de Corte, profesor de moral y filosofía de la Universidad de Lieja, expresó de Lumumba: "Es un bárbaro que hace llorar de rabia a los oficiales, cuando bastaría un gesto viril de uno de éstos para librar al planeta de su sangrante despojo" (ídem, 27/7/1960).

En Los últimos 50 días de Patricio Lumumba (investigación de G. Heinz y H. Donnay) se apunta que desde antes del histórico discurso, Lumumba era considerado en los medios europeos como el político congoleño a quien había que separar a toda costa del poder.

El periodista P. de Vos, dirigente de importantes sociedades coloniales, escribió que deseaba ver al líder nacionalista “…muerto con una bala en su pellejo… Sé que habrá en uno de los asilos de Kasai, un loco que se encargará de este trabajo” (Ibérico Europea de Ediciones, Madrid 1970, p. 31).

En septiembre de 1960, el coronel Joseph Mobutu (quien de 1965 a 1997 gobernó despóticamente el país que rebautizó con el nombre de "Zaire"), dio un golpe de Estado, y Lumumba fue detenido en las afueras de Kinshasa. Liberado por su escolta y militantes del Movimiento Nacional Congoleño (MNC), el líder retornó a la ciudad, donde arengó a la multitud.

Simultáneamente, las potencias imperialistas entraban en acción. A un mes de la toma de posesión del gobierno, con el respaldo de Washington, París y Bruselas, el títere Moisé Tshombé declaraba la secesión de Katanga, ubérrima provincia minera que durante la Segunda Guerra Mundial fue la principal fuente de caucho, y minerales como el titanio y cobalto. El uranio usado para las bombas atómicas que Estados Unidos arrojó sobre Hiroshima y Nagasaki provino de la mina Shinkolobwe, una de las tantas administradas por el "Congo Belga".

Lumumba pidió ayuda a Moscú, y Allen Dulles, jefe de la CIA, sugirió quitarlo de en medio “…lo antes posible”. El presidente Dwight Eisenhower autorizó la acción. El ejército y los cascos azules de la ONU arrestaron a Lumumba el 10 de octubre. El premier consiguió nuevamente escapar, y trató de llegar a Stanleyville (hoy Kisangani), su principal base de apoyo. Finalmente, fue detenido por los hombres de Mobutu.

El 10 de enero Lumumba fue embarcado en un avión civil belga y piloteado por un belga, que lo trasladó a Elizabethville (hoy Lubumbashi), capital de la provincia de Katanga. Durante las seis horas del viaje, mercenarios belgas y soldados congoleños lo torturaron y golpearon sin piedad.

Ludo de Witte, sociólogo flamenco, quien en 2000 publicó una enjundiosa investigación con base en archivos oficiales belgas y documentación de Naciones Unidas, desbarató la versión oficial de Bruselas, que durante 30 años atribuyó el crimen a "ajustes de cuentas" entre las distintas facciones congoleñas.

La tarde del 17 de enero, Lumumba y sus colaboradores Mauricio Mpolo y José Okito, fueron amarrados a un árbol y asesinados uno tras otro por militares belgas en una ejecución supervisada a corta distancia por Tshombé. De Witte probó que la operación llamada Barracuda fue dirigida por el capitán belga Julián Gat.

Otro belga, el comisario Gerard Soete, jefe de policía de Tshombé, confesó a la televisión de Bruselas VRT (y también a De Witte) que se le ordenó hacer desparecer a las víctimas con ácido sulfúrico. De recuerdo, Soete se quedó con dos dientes de Lumumba, y una bala incrustada en el cráneo.

La Defensa de la Pàtria (versió Pedro Morenés)

En el nostre país, més ben dit, en el nostre Estat, des de l’adveniment de la democràcia, a finals dels anys 70 del segle passat, els successius governs han mirat molt i molt qui posaven com a ministre de Defensa. Sortíem d’un règim on el Dictador havia cuidat i mimat i premiat els seus vells companys de fatigues. Hi havia més generals a l’exèrcit espanyol que en el dels EEUU. La nova democràcia tenia de mirar de no fer-los enfadar gaire, calia posar com a ministre de Defensa a persones intel·ligents, ben vistes i amb un cert prestigi. I curiosament és en aquest ministeri on, termes relatius, hi ha hagut més ministres catalans. Recordem, si no, el cas d’en Narcís Serra, l’ex-alcalde de Barcelona del PSC, el pianista pragmàtic, que malgrat l’inicial “OTAN, de entrada no” ens hi va portar (amb referèndum i tot) de la ma i enganyats;  o de la Carme Chacón, la noia d’Esplugues, l’escaladora candidata a secretària general del partit, voluntariosa i viatgera; els dos del PSOE.  I és que, malgrat tot, el PSOE - s’ha de reconèixer-  ha intentat sempre posar oli en una maquinària mal construïda, com és la de l’Estat espanyol, i en un col·lectiu professional hereu d’alguna de les virtuts i molts dels defectes dels antics cavallers i quixots castellans.

Defensa, una cartera delicada

El PP ho té més clar: no cal anar amb tants miraments, l’exèrcit és la clau de volta dels sistema polític espanyol, el titular de la defensa nacional ha d’esser una persona integra, ben vista i amb autoritat moral sobre la tropa. Aquest és el cas del recordat Federico Trillo, el bocamoll despistat, que deia a El Salvador “viva Hondures”, que donava un euro als periodistes com a premi per fer-li  pregunta que ell pensava (sobre l’existència a Iraq d’armes de destrucció massiva), i es feia l’anglès quan convenia, com quan es va saber que s’havia  falsejat la identificació dels cadàvers dels militars morts a l’accident del  avió Yakovlev. Encara que, ben mirat, els socialistes també varen fer ministre de Defensa a algun espanyol de cap a peus, com ara en José Bono, el cacic de la Manxa, profund admirador de les virtuts castrenses.

Morenés està ben relacionat

I si aquesta mirada "espanyolera" es veia clarament en el govern de l’Aznar,  també és la llum i la guia del govern d’en Rajoy. I és que l’actual ministre de Defensa, el senyor Pedro Morenés, té llum pròpia en el “firmament nacional-espanyolista” del govern marianista. Ja no cal que parlem del neofeixista ministre de Cultura i Educació, senyor Wert, o del ultraliberal Margallo, o de les àvides senyores ministres de la Cort, no. En Morenés  és una persona de provada autoritat en el camp de la defensa nacional, un espanyol d’una “neutralitat” a prova de bomba en el camp de la Defensa, per la seva  llarga trajectòria professional en el camp de la seguretat i de l’armament, como és veu en la seva targeta de presentació: ex-director general a Espanya de la empresa pan-europea de míssils MBDA.7; ex-conseller, primer personalment i després a través de la societat unipersonal Boguillas, S. L., d’Instalaza, S.A. (societat que té interposada una demanda contra l’Estat de 40 milions d’euros, per danys emergents i lucre cessant), principal fabricant espanyola de bombes de dispersió; ex-conseller de Aritex, empresa que participa en el disseny del  nou avió militar europeu A400M; ex-president de Kuitber, una consultora del sector de la defensa i la seguretat; i ex-conseller de Gamo-Outdoor, un fabricant  de rifles d’aire comprimit. També és propietari de I-Sec Ibérica, una consultoria del sector de la Seguretat; i ha tingut diferents càrrecs a Repasa, Ingenio 3000, Construcciones Navales del Norte S.L., .... 

Doncs sí, el ministre Morenés és neutral,  sense interessos i moralment intachable, com queda demostrat quan justifica la venda d’armes d’Espanya cap a països com ara Pakistan, Aràbia Saudí, Bahrain, Colòmbia, Egipte, Estats Units, Israel, Ghana, Mèxic, .. tot dient:  “Nada es perfecto en política y en el mundo”, arrel de les preguntes fetes per la Cadena Ser respecte als països destinataris de l’armament fabricat a Espanya (recordem que la Llei 3/2007, de 28 de desembre, “Sobre el control del comercio exterior del material de defensa y el doble uso”,  regula la venda d’armes a països on el seu ús sigui susceptible d’alterar la pau, la seguretat o l’estabilitat, ja sigui a nivell mundial o regional; o puguin ser utilitzades en operacions de repressió interna o de violació dels drets humans, vulnerant els compromisos internacionals contrets per Espanya).

Morenés ja té els tancs a punt

Ara ha fet un nou pas endavant, com faria un bon militar ben decidit, fent costat els altres dos primeres  espases del govern, els senyors Wert i  Margallo, en la celebració de la Pasqua Militar (quines coses celebrem, oi!).  Ara, el senyor Morenés es despenja dient que l’exercit està tranquil  i que “ha reaccionat amb serenitat i empassant-se la seva irritació” davant les “absurdes provocacions”  que han vingut dels sectors nacionalistes catalans i bascos per les maniobres militars realitzades a Catalunya, i que el seu paper és fer de “garant de la seguretat i la defensa d’Espanya” en el compliment dels seus deures constitucionals. Espanya ( bé, part d’Espanya) contraataca, la Pàtria està en perill; ara ja en són tres en primera línia. Amb en Morenés queda clar que la millor defensa és un bon atac.

Geners revolucionaris: Rosa Luxemburg i la Setmana sagnant

Any nou, vida nova, diuen; el gener és un mes donat als canvis sobtats. A voltes com a conseqüència dels acords i dels pactes; però també, i sovint com a resultat de la història passada, el gener és un mes propici per als cops de ma i les revoltes populars en contra de la injustícia. Tenen èxit o no. Uns tenen més sort,  o estan en millors condicions, que altres. Però, després passen a la historia i queden a la memòria col·lectiva dels pobles.

Ara em ve el cap la revolta de Chiapes de l’any 1994, a Mèxic, on de la ma de  l’Exèrcit  Zapatista d’Alliberament Nacional, i l’enigmàtic sots-comandant  Marcos, es  va iniciar la lluita per la dignitat dels pobles indígenes, una lluita que encara dura. O si anem una mica més endarrere, amb el triomf definitiu de la Revolució Cubana a l’any 1959, quan en Fidel Castro i els guerrillers sobrevivents, d’aquells primers 82 expedicionaris que varen  arribar a Cuba el novembre de l’any 1956 a bord del vaixell Granma per tal de fer la revolució, entraven a la Havana com a triomfadors davant la fugida del dictador Batista. O, una mica més lluny encara, quan la CNT, en temps de la malaguanyada II República, tot cercant la revolució llibertària a Espanya, va iniciar la insurrecció anarquista del 1933 a la Felguera (Astúries), i  a Sevilla, a Barcelona, a Lleida, o a Gijón, ... i que acabaria amb els lamentables successos de Casas Viejas, per obra i gràcia de la Guardia civil i d’assalt; i ferint de mort el govern d’Azaña. O el cop de ma del General Riego al llunyà any 1820, per  tal de deposar a un covard i inepte Ferran VII,  i proclamar la vigència de la Constitució del 1812. De tota manera, de manera especial, recordo els desgraciats fets de la Setmana sagnant del gener del 1919, a Alemanya, a la Rosa Luxemburg, en Karl Liebknecht , i la Lliga Espartaquista.

soldats davant de l'aixecament espartaquista

I és que, a Alemanya,  els fets en els darrers mesos i dies del 1918 es varen accelerar. La revolta que varen iniciar els mariners de Kiel el mes d’octubre del 1918, al negar-se a participar en una nova ofensiva bèl·lica, provocà finalment la Revolució de Novembre, la caiguda de la monarquia dels Hohenzollern i la fugida del Káiser, la fi de la Primera guerra mundial i l’inici de la República de Weimar; i la celebració del I Congrés dels Consells d’obrers i soldats.  El dia 30 de desembre es va  escindir de la USPD (escissió del 1917 del SPD, degut a la seva posició davant el tema de la guerra) la Lliga Espartaquista, creada el 1916 per Luxemburg i Liebknecht, creant-se el primer Partit Comunista d’Alemanya, el KPD; en aquest cas, pel posicionament merament reformista del USPD  davant el nou govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert.  Una onada revolucionària recorria el país. Una onada  on hi participaven, sobre tot,  obrers comunistes  espartaquistes i soldats regulars, especialment mariners.   A partir del dia 4 de gener, els obrers de Berlin, de manera gairebé espontània, varen intentar  una insurrecció amb la proclamació de la Vaga general, grans manifestacions als carrers i l’ocupació dels principals mitjans de comunicació, per mirar d’acabar amb el govern socialdemòcrata d’Ebert. Tindrien el suport de part dels dirigents del KPD, entre ells el mateix Liebknecht. La resta de dirigents del partit, entre ells, la Rosa Luxemburg,  es veieren arrossegats pels esdeveniments tot i que se’n adonaven  que la iniciativa dels Consells no tenia els suports necessaris entre la resta d’obrers alemanys  i dels soldats de l’exèrcit regular, per triomfar. L’espontaneïtat del moviment passà per sobre de tot i de tots.  El govern d’Ebert ja tenia l’excusa per a la repressió davant la por a una Revolució d’octubre com la de Rússia.  L’actuació conjunta de l’exèrcit regular i els cossos contrarevolucionaris anticomunistes dels Freikorps, mobilitzats pel ministre de defensa, el socialdemòcrata Gustav Noske, acabarien amb l’anomenat  “Aixecament espartaquista”  entre els dies 9 al 15 de gener (la Setmana sagnant) sense cap mirament. Més de 5000 obrers morts i molts líders polítics d’esquerres assassinats. El mateix dia 15 de gener, després de l’assalt dels Freikorps a la seu del Vorwärts,  ocupat pels principals dirigents espartaquistes,  Liebknecht i Luxemburg també foren assassinats mentre els traslladaven de l’Hotel Eden,  on els cossos contrarevolucionaris tenien el seu quarter, cap a la presó de Moabit. El cos colpejat i tirotejat de la Rosa Luxemburg fou llençat al Landwehrkanal, d’on no fou recuperat fins el dia 31 de maig.

Freikorps en acció

Un trist final per a una dona excepcional. La dona honesta i lluitadora que va dur la seva coherència personal fins el final. La Rosa Luxemburg, la lluitadora que el gener del 1916, des de la presó, havia fet néixer la Spartakusbund (la Lliga Espartaquista)  a partir de la redacció de la primera Spartakusbrief (Carta de Espartaco). La polemista que va ser crítica amb en Lenin i els revolucionaris soviètics pel tema de la qüestió nacional i de l’organització del partit, i sobre la manera de fer  la revolució socialista a través de l’acció d’una minoria del proletariat més conscient, tot defensant l’acció revolucionaria de les masses. Creguda que el sistema capitalista podia ésser derrotat a Alemanya, país on, a diferència de Rússia, el desenvolupament de les forces productives havia creat un importantíssim moviment obrer, la Luxemburg pensava que calia construir el socialisme des de l’acció revolucionària de les masses; des de l’acció espontània i dialèctica de la seva lluita, en el curs de la qual formarien la seva consciència, els seus valors i trobarien els mecanismes d’organització més adients.

miting de la Rosa Luxemburg

Però, també la Rosa Luxemburg fou la marxista que, junt als aspectes pràctics de la lluita de classes, cercava els aspectes teòrics que la facilitessin. En la seva obra “L’acumulació del capital”  va voler completar la teoria d’en Marx de la reproducció ampliada del capital i de la crisi final i caiguda del capitalisme. Tal i com diu ella mateixa en el pròleg de l’obra:  al voler fer entenedora la teoria econòmica marxista “no aconseguia  exposar amb suficient claredat el procés global de la producció capitalista ... ni els seus límits històrics”  per la qual cosa “he intentat formular amb tota exactitud científica aquest problema. .... no tindria només un interès teòric pur, sinó que tindria també ... certa importància per a la lluita pràctica contra l’imperialisme”. Una dona on la teoria i la pràctica polítiques es donaven la ma en la lluita per la justícia social i pel socialisme. Una líder política i una intel·lectual inoblidable.

Cap d'any al far

Avui ha començat l’any i jo, particularment, l’he celebrat amb una bona i matinera caminada fins el far de Sant Sebastià. Anar a peu pels camins i corriols del nostre país sempre m’ha agradat molt. M’he llevat a les sis del matí, i cap a un quart i mig de set ja era fora de casa. Era encara negra nit quan enfilava el camí de Vilaseca. Caminant pel Plans i mirant de no trepitjar cap bassal d’aigua, he arribat fins el club de tennis Llafranc i, després de passar a prop de la font d’en Mascort, he agafat el corriol que porta fins el paratge Ros Lluny i els roquissers de la cala del Cau. D’aquí fins a dalt de l’Ermita de Sant Sebastià és un moment. He tingut de córrer una mica. Sí, en un moment donat, quan era a l’alçada del dolmen de Can Mina dels Torrents, m’ha semblat que el dia ja es començava a llevar i he tingut por d’arribar tard (la concentració i la ballada de sardanes era a les set del matí).

Caminar a les fosques és agradable. A voltes et penses que no saps per on vas; les ombres de les plantes més grosses t’amaguen el camí; les branques, com si fossin teranyines, t’acaronen el rostre i el flaire de la nit t’emplena de sensacions desconegudes, fins ara. Després, quan arribes o quan  ja estàs arribant i les primeres llums del nou dia es desvetllen, mica a mica, per sobre de la foscor del bosc, la frescor, la sensació de plaer, la satisfacció del moment és meravellosa. El sol ha sortit, puntualment, a les vuit i vint. Al cap d’un parell de minuts, com si d’una bella noia es tractes,  ja no podies mantenir-li la mirada. Te’n enlluernava totalment. Però, la sortida ha estat una delícia. Un ball de colors, on el vermell hi predominava clarament, jugava amb l’horitzó i un estel de boires i núvols, d’una manera com només ho sap fer la pròpia natura.  La gent, des de la balconada del hotel del far, ballava unes sardanes que la cobla tocava alegrament. Xocolata, melindros i el fum de les primeres (o darreres per alguns dels presents) cigarretes li donaven al paisatge de la plaça del far un caràcter festiu, popular i alegre. Jovent que no havia anat a dormir encara; matrimonis de mitjana edat que s’havien llevat per veure el despertar de l’any; una munió de gent que esperava la sortida del sol tot ballant i fent la xerrada. En Joan repartint melindros i xocolata, barrejada amb rialles i somriures, ...

Són moments, beneïts petits moments. La vida és un viatge cap a on? no sé a on!, ... amb disgustos, problemes, i unes quantes estones bones  que te l’ha fan més suportable.  Les vistes des del far i l’ermita de Sant Sebastià són tan fines i seductores que tota ocasió és bona per anar-hi.

He anat moltes vegades al far. A peu, corrent o amb cotxe. Pujar-hi,  ni que sigui en cotxe, una nit d’estiu o cap el tard d’un dia d’hivern és un espectacle de silenci, llums i negror  de primera categoria, que ens albira un descans ple de bells somnis; anar-hi a veure una sortida de sol, un matí qualsevol, és la seguretat absoluta que l’esperança que sempre roman en el nostre desig amagat encara es manté ferma i perdura. 

sortida de sol

Són les vuit i vint del matí d’un dia d’hivern 
darrera la ratlla de l’horitzó, on el mar s’acaba
treu el cap poc a poc el sol marí de manera tímida encara 
de dalt estant, des de l’atalaia de ses Falugues 
es contempla el vell i diari miracle de la llum 
de la vida que retorna des de la distància i la fredor de sota 
quan les gavines inicien el seu festeig amb la cridòria quotidiana
pel bell munt de la cala d’es Tramadiu 
buscant àvides com els homes un mossec captiu 
com han fet sempre, com fa tothom

Infinits són els dies i 
els matins d’hivern ho són també com ho són el plaer 
i el goig
el dolor i
la alegria




Mirant el son Rich i 
com reposa el cap de Begur
de dalt estant
des del vell roquisser 
esventat d’Aiguablava
quan són les vuit i vint del matí 
d’un dia qualsevol 
d’hivern, a punta de clar
el sol desvetlla el nostre horitzó
on el mar s'acaba, treu el cap
marca un nou inici que
esperem sigui per a tothom millor que ahir

El Crit i la Font Morisca: dues cales de llegenda

la costa des de sobre de la cala del Vedell

Jo en dic, baixar al Crit. I és que un dels atractius principals és això, la baixada. La primera vegada que hi vaig baixar, ja fa més de trenta anys, anava amb el meu veí i amic, l’Emiliu Arespa, vell pescador de l’Estartit. Ell em va guià per un territori per a mi encara desconegut, instruint-me amb la seva profunda saviesa i amb el seu amor pel mar i per la natura. Veníem d’Ermedás, a tocar de Palafrugell, i deixàrem  el cotxe el sector del cap Roig de Calella. Passant pel costat del Mas Roqué, arribàrem fins el cim del Puig del Terme, a sobre del Jardí botànic; allà, a mà esquerra, hi ha un corriol que,  passant pel mig de les velles i esventades pinedes, ens va dur fins a sobre de les cales. És una baixada apassionant i relliscosa, amb unes vistes sobre el mar i la costa que s’acosta a la cala del Vedell que enamoren el cor més esmorteït.

cala del Vedell

La primera cala que es troba baixant és la del Vedell. És una cala sense gota de sorra. Tot són rocs, pedres i còdols que s’aboquen sobra un mar poblat també de petits esculls i castellets de colors foscos i rogencs, on en destaca un de més clar que se’l coneix com l’illa Blanca del Vedell.  A un cantó de la cala, es troba una mena de taula rodona, amb un banc i tot, feta amb còdols de la mateixa cala pels membres de la colla de l’associació de la Nyoca, fa més de trenta anys ; i on, encara avui, quan comença a fer bon temps, grups de pescadors aficionats s’hi troben per “fer” quatre garoines i quatre musclos, i la fregida de serrans i julivies. Les panxes  dels comensals, després d’un matí en mar, tenen una voracitat inesgotable. I és que, el peix fet al moment, junt amb un bon pa rodó de Can Baldiri i una mica de cava, o un vi fresquet de l’Empordà, és una temptació massa grossa per qualsevol esperit per migrat que sigui.

Al costat de migjorn de la cala, a l’altra cantó d’un seguit de niells anomenats la Cadena, es troba la cala del Crit, amb tres barraques que actualment estan sota el domini administratiu del senyor Joan Botey de Can Plaja de Fitor, propietari de gairebé tot l’entorn. Les barraques avui estan en molt mal estat de conservació.  Tot i això, de vegades veus alguna família agosarada que s’atreveix a fer-hi  una estada durant alguns dies d’estiu, per tal de gaudir del privilegi de la solitud i la pau de l’entorn, de la remor del mar, el bany matinal i l’oportunitat de pescar algun que altre peixet bocabadat. Si a tot això, s’hi afegeix que les barques no poden entrar-hi pel perill dels esculls i el miracle d’un fons marí meravellós, l’estada a la cala esdevé una experiència inoblidable. Banyar-se al Crit en ple de mes d’agost, un dissabte o un diumenge a les 12 del migdia, amb quatre o cinc banyistes més, despullats o no, amb un tub i unes ulleres d’anar a sota aigua, poc a poc; esquivant les roques i niells, mirant la flora exuberant, les algues, la fauna marina d’oblades, algun sard, algun serrà, ... és un plaer indescriptible que, avui encara, es pot gaudir. Un plaer que cal agrair eternament a la gent de la comarca i de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que  varen defensar tot l’entorn de la picota del “progrés” malentès que impulsava l’Ajuntament de Mont-ras, a començaments dels anys 80, quan volia modificar les “normes urbanístiques subsidiàries” per tal de permetre la urbanització del paratge i  la construcció d’un port esportiu, en un projecte que, finalment, no va aprovar la comissió d’Urbanisme de la Generalitat. I també, cal agrair l’actuació, a voltes contundent, dels ecologistes de la plataforma Salvem el Crit que, a finals dels anys 90, tornaren a defensar l’entorn de la cala davant dels abusos ambientals comesos pel senyor Joan Lao al fer obres sense permís (amb piscina inclosa) i tallar molts pins i part de la vegetació autòctona a la seva propietat;  la històrica finca de Can Barella,  feta pel Nicholas Woevodski a mitjans del segle passat.

vista general de la cala del Crit i de la cala de la Font Morisca

Al sud del Crit hi ha la minúscula caleta de la Font Morisca, a la qual s’hi accedeix a través d’una petita escletxa a la roca anomenada el Trau. La font avui, per desgràcia, ha desaparegut per efecte de les alteracions produïdes a la mateixa finca de Can Barella, que ha contribuït a assecar-la i a malmenar el delicat perfil del breu penya-segat que la coronava. Una llàstima, perquè malgrat que gairebé mai rajava fa molt poc temps encara s’endevinava la seva presència. De tota manera, un bany a la cala, o parar el sol damunt de les seves roques, és sempre un plaer i una garantia d’intimitat marina absoluta.

cala de la Font Morisca

La cala del Crit i la cala de la Font Morisca són, però, dues cales de llegenda. Una llegenda que es perd en els records de l’imaginari popular, en els temps en que en Barbarroja, en Drugut, en Mulei Hassan, i molts d’altres pirates nord-africans, feinejaven per aquestes aigües occidentals de la Mediterrània per tal de robar tot el que podien als nostres avantpassats, de manera similar al que avui en dia fan les grans empreses multinacionals per tot l’Àfrica. En un article publicat a la Revista de Palafrugell el dia 1 de maig del 1975, titulat “Els pirates a Palafrugell i la seva rodalia”, l’agosarat autor F. concretà la data dels fets, que mirarem de relatar breument, en el dia 13 de setembre del 1693. En canvi, Josep Castelló, en el seu meravellós llibre de l’any 2003 “El perfil de la costa”, fa referència a un escrit d’en F. Mascort sobre aquests fets, publicat a un setmanari del Baix Empordà de l’any 1925, sense atrevir-se a posar-hi una data, ni tan sols aproximada. Entre mig de les dues posicions, en Joan Pla, en el seu llibre “Palafrugell, vida i miracles”, transcriu un article del palafrugellenc Jordi Pujol, publicat a una Revista de Palafrugell de l’any 1962, on es diu que els fets degueren passar molt abans, al voltant del 1597, quan es va demanar permís, segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell, per a la construcció de la torre de defensa de Calella.  

cap de Planes i les illes Formigues des del Crit

Més o menys, de produir-se (cosa molt normal a l’època) els fets, haurien pogut anar més o menys així: un vaixell amb pirates algerians va arribar cap el tard a la cala de la font Morisca (amb millor recés que la del Crit), ja sigui per l’estat de la mar, per la boira, per buscar aigua (hi havia la font), per cercar  queviures o per assaltar i robar algun mas proper. A punta de clar, una partida d’homes varen pujar a dalt del penya-segat i veieren un mas propici, el mas de Cas Gall Peric.  Després de malferir els amos i agafar tot el que van poder, prengueren a una noia de la casa (diuen la més rossa, la més bonica de les dues filles) com a captiva. Un cop a baix, de nou a  la cala, com que la noia, en mig de forts crits, oposava una tenaç resistència a ser ultratjada pels pirates (la llegenda diu que va mossegar tan fort com va poder un dit del cabdill dels pirates) fou degollada i morta, allà mateix a la cala, la cala del Crit (el crit de la infortunada noia o del pirata mossegat).

El Crit i la Font Morisca. Dues cales de llegenda, per l’origen del seu nom i per la sublim qualitat de l’entorn i de les seves aigües marines. Qui s’hi vulgui aventurar no en sortirà defraudat.

L’edat d’or

el petit horitzó s’esvaeix en la foscor de la història i la distància on

les muntanyes nevades del nostre nord coronen una plana que

mica en mica s’esmuny caient suaument cap un mar esbraonat

des que els vells grecs i els fenicis descendents de Dido arribaren

amb les seva saviesa plena d’art i de lletres per posar preu a les coses

fent que l’interès tornés esclaus als homes i a les dones

d’aquest país com passa també a les altres pàtries alienes

perduts en l’obediència que sempre han tingut en la remor

des dels temps dels silencis inacabables acompanyats de la cridòria

dels maldestres esclafats pel pes de la civilització aconseguida en

una llum esfilagarsada malgrat l’albada que s’acosta després

de la pèrdua del mantell del cel protector sota uns estels infinits

que probablement ja no hi són però que encara ens enlluernen i

ens ensenyen inexistents imatges imposades a major glòria

d’un poder desconegut i sentit a l’hora de posar la pau

en un primer terme de la distància que separa la justícia

de l’obediència que mica en mica s’allunya de nosaltres en

una nova edat d’or enyorada que ens podria fer lliures en

l’esplendor de la  privada i petita cultura comuna on la gent

de tots els racons es troba en la incerta llunyania

per tal de comunicar el que sent i diu a tothom i per tal que

tot ho sigui fent claudicar els que això ho estranyin i no corresponguin

el que cal de la manera més convenient per a la resta ni que sigui

a prop o lluny perquè tot ja s’haurà fet petit i proper i les mans

encerclaran un planeta rodó i petit que només vol sobreviure