Sobre el Dret a decidir

Com sempre, és l’economia la que marca el ritme de la política. Però no ens quedem només amb això, l’economia pot impulsar el procés, pot ser el motor per arrancar-lo,  però són la psicologia col·lectiva i la voluntat del poble les que desencadenen els esdeveniments i el fan posar en marxa; perquè, com diu el professor Navarro, en un recent article publicat a Público, sobre el nacionalisme espanyol i la manipulació de les reivindicacions nacionalistes: “ No hay duda de que el gobierno de CiU está utilizando tal movimiento para desviar la atención popular de lo que en este momento debería ser central, es decir, el impacto en la población de sus políticas neoliberales, llevadas a cabo con apoyo del PP en el Parlament y en las Cortes, donde CiU apoya tales políticas. Pero confundir esta realidad con la creciente fuerza de tal movimiento, evaluándolo como una simple estrategia de CiU es un profundo error”

La desafecció de Catalunya respecte Espanya ja ve de lluny. Ve de la incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se amb el control de l’Estat central, i de la incomprensió que han tingut les classes benestants espanyoles sobre el procés de canvi històric que va suposar la revolució industrial al llarg del segle XIX. En una carta del 30 d’abril del 1902, el diputat conservador català Duran i Bas li deia al Marqués de Comillas: “por la noche me decia un amigo: un centro es necesario en las naciones, pero en España, Madrid no dirigí, chupa; no distribuye, absorbe estérilmente”. La desafecció respecte a Espanya ja a les darreries del segle XIX s’anava fent evident. El mateix Duran, en una carta a Silvela del dia 5 de gener del 1899, ja li havia comentat: “va acentuandose aquí la creencia de que dentro de breves años sufrirá España una desmembración; este peligro comienza a mirarse como natural y, lo que es más triste, com indiferencia”.

En tot cas, penso que les raons de fons que abonen el nou moviment nacionalista van una mica més lluny: no es tracta del supòsit dèficit fiscal; ja no es tracta, si més no, de si Espanya entén o no a Catalunya, o viceversa; m'atreviria a dir que, ni tan sols es tracta de si el sentiment nacionalista (sempre latent a Catalunya) ha reverdit per fer-se, d'una vegada, independentista.

Penso, més aviat que, l'etapa històrica de desenvolupament capitalista (en tots els països occidentals) amb les alteracions ocasionades en les superestructures polítiques (històricament constituïdes en estats nacionals) provoca, d'una banda, la necessitat de construir nous ens de governança a nivell general i, d'una altra, la necessitat d'apropar el que queda d'autònom a cada Estat a nivell de cada Nació (serà el principi de subsidiarietat?), en una actualització de les idees liberals d’en Mazzini, més enllà d'egoismes i interessos particulars, que sens dubte existeixen i condicionen, però no determinen . I si, a sobre, la situació de crisi econòmica general posa més en evidència la debilitat de l’Estat espanyol, del seu govern i la mancança d’un poder polític autònom real a Catalunya per tal d’aplicar altres mesures diferenciades, que poden ser reals o no, viables o no, desitjades o no per les elits econòmiques catalanes, però que, en qualsevol cas, sí que són sentides com a necessàries per al gruix de les classes populars del nostre país, la reclamació d’un poder polític propi és una conseqüència lògica.

Per a uns el Dret a decidir vol dir la possibilitat de decidir-ho tot: Forma política de l ’Estat (monarquia, principat o república);  sistema  polític (sistema de partits, distribució de poders, llei electoral, marc internacional comunitari o extracomunitari, ..); model social (prevalença d’un sistema públic d’atenció sanitària, d’educació, de gestió de serveis vs. model de gestió privada dels serveis públics); model econòmic (foment de la propietat pública, comunal i cooperativa vs. predomini i foment de la propietat privada; càlcul econòmic en termes de sostenibilitat ambiental,  o càlcul econòmic atenen el paradigma del neoliberalisme capitalista; .. ), i model tributari (foment de les polítiques redistributives i de control fiscal en front del “deixar fer” actual que només afavoreix a una part cada cop més petita de la població). Per altres, el Dret a decidir, vol dir, senzillament, la independència de Catalunya respecte d’Espanya; després ja veurem que fem, si és que volem fer quelcom. I, per uns altres, vol dir, la manera de continuar ostentant el poder, de la manera que sigui, però tenint sempre a la ma el timó per tal de decidir la manera que la política oficial no vagi en detriment dels interessos de les minories més afavorides. Té raó l’Arcadi Oliveras quan reclama que és en el curs del procés quan ens hem de posar d’acord sobre el contingut de la paraula independència, i no deixar-ho per a més endavant.

A la vella Europa, en cerat mesura, els Estats (i de manera especial, l'Estat espanyol)  s'han tornat inútils. En no tenir un mercat intern que defensar i amb uns mecanismes econòmics i monetaris pignorats, el seu "nacionalisme" centralista només podrà sobreviure on els processos històrics d'harmonització-unificació cultural i social hagin forjat la “Nació” amb èxit. I no són molts. El Regne Unit, amb els nacionalismes d'Escòcia, Gal · les i d’Irlanda del Nord;  França, amb Còrsega; Itàlia, amb la Llombardia i el Piemont; Bèlgica, amb Flandes; Canadà, amb el Quebec, ... són uns quants exemples de que la Història continua, que tot pot esdevenir encara en uns marcs estatals esclerosats. De manera dialèctica, la generalització de la comunicació i la cultura comporta la necessitat d'autoafirmació i la possibilitat de conquerir nous àmbits de sobirania nacional a nivell popular, i en les actuals circumstàncies, amb una llarga, agònica i impredictible crisi econòmica, les forces s'acceleren i es tornen més centrífugues encara. Altre cosa és que l’Estat autònom reconstruït respongui a les necessitats reals de la població, que tingui marge de maniobra en el marc d’una economia i un poder polític tan externs, com el que es dóna a tota la Unió Europea. Però, aquest és el repte. Dels intersticis i de les contradiccions interestatals i interclassistes haurem de treure suc per mirar de construir, a través de pactes i  de lluites socials, un nou poder polític i una nova cultura econòmica que caminin cap una nació  més autosuficient.

Davant de tot això, quina, penso, ha d’ésser la consigna a Espanya de l’esquerra social transformadora? Trencar el model d’Estat? Sí, el model ja no serveix. Ja no serveix perquè la monarquia és avui un model anacrònic, ineficaç, impopular, car  i corrupte. Però, tampoc serveixen el marc estatal i el sistema polític: Espanya ja no és útil, i el seu sistema de representació política tampoc.  Sense política econòmica pròpia, sense política monetària autònoma, sense un model tributari just i eficient; sense un model social redistributiu i igualitari; sense una política de serveis públics que mantinguin l’equilibri i la justícia socials; sense una política cultural i educativa d’agregació; sense una política d’inversions que responguin a la realitat dels territoris;  sense una política exterior autònoma que busqui la justícia internacional, en els àmbits tradicionals del continent sud-americà, del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà; sense la necessitat de tenir i mantenir permanentment una política de defensa autònoma, ... l’Estat espanyol, avui, és una càrrega. Si la propietat privada dels mitjans de producció i les relacions de producció que aquest fet comporta són un fre per al desenvolupament sustentable i harmònic de la humanitat, a Catalunya, el marcs estatal està desfasat i el recent marc europeu ha nascut deformat. Cal fer un pas enrere, per poder fer un salt endavant.

Cal la creació d’un Estat Català propi, que busqui un “pacte social” amb totes les forces que plantegin la necessitat d’una alternativa al sistema econòmic capitalista, i que proposi la creació d’un espai de comerç i d’intercanvi alternatiu al comunitari; que lluiti per la socialització de la propietat i dels mitjans de producció, que miri més cap al sud i cap l’est del Mediterrani per tal de reconstruir un model econòmic més centrat, sostenible i autosuficient.  Penso que avui, les idees confederals que defensaren Maurin, Comorera o Nin s’haurien d’actualitzar per a la creació d’un nou espai polític confederal més ampli, un nou espai polític, social i econòmic alternatiu en l’àmbit euro-mediterrani. Trencar per unir; sortir per crear.

Les llàgrimes de la terra

les llàgrimes de la terra emplenen l’estany dels nostres desitjos més amagats

i mentre a l’entresòl que ens envolta com la boira de la nostra gran plana interior

el vell fuster passa el ribot de l’esperança per damunt de les aspres arrugues i

de les pors que ens ennueguen un esperit inacabat però sempre somniat

i mentre els flocs gràcils i lleugers ens animen el paisatge un vers es composa

de manera arítmica i febril com la dels amics perduts i oblidats enmig del naufragi

d’una terra escapçada i fràgil i tendra com la dona (o com l’home) que teníem

sense saber-ho o com l’home (o la dona) que volíem sense voler-ho

i mentre es busca (o busquem) sense trobar-lo el perfil correcte de les coses

estimables o dels records o dels fets que ens donen la vida i la il·lusió d’un

nou amor per seguir i per ser (o ser-ho tots plegats) el que som

gotes minúscules de la boira del cel i/o espurnes de les llàgrimes de la terra

que ens empara i reclama la possibilitat de la construcció d’un vell bagul

on guardar totes les esperances  comunes recuperades per viure plegats

Economia i nacionalisme: el debat sobre el Concert econòmic i les balances fiscals

Aquests darrers mesos, el debat sobre les balances fiscals de les Comunitats autònomes i la necessitat d’un Concert econòmic per a Catalunya, similar al del país Basc i Navarra (amb competència normativa pròpia a nivell fiscal, d’exacció, liquidació i recaptació; respectant els principis de solidaritat, estructura impositiva de l’Estat , i de coordinació interna i externa, harmonització fiscal i d’acord amb els Convenis i els Tractats internacionals i els criteris de la Llei General Tributaria, amb l’aportació a l’Estat central d’una quantitat en forma de “contingent global” per les despeses no assumides per la pròpia Comunitat Autònoma) són una constant als mitjans de comunicació, atiats per les reivindicacions nacionalistes catalanes i per les diverses posicions teòriques amb que els economistes aborden la qüestió. Pel que fa a les balances fiscals, per a uns queda clar que, Catalunya rep de l’Estat central molt menys del que aporta (un dèficit anual de l’ordre dels 12-16 milions d’euros, al voltant d’un 8% del seu PIB, segons els estudiosos); per d’altres això no és cert, i el suposat maltractament econòmic que pateixen  els catalans és deu a que els càlculs estan mal fets; contradicció que sorgeix, en bona part, per l’aplicació metodològica emprada  (òptica del flux monetari  v.s. òptica de la càrrega-benefici), amb les conseqüents partides no comptabilitzades o per simples errors en el càlcul en la seva aplicació.

Les darreres dades publicades pel propi govern de l’Estat són de l’any 2005 i reflecteixen una clara actitud defensiva, ja que s’afirma que:  no hi ha una metodologia única, que hi han dificultats metodològiques i una disparitat de resultats;  i que, en tot cas, no reflecteixen l’equitat de les actuacions ni la seva eficiència. Malgrat tot, les dades publicades indiquen que, atenent l’òptica del flux monetari, el dèficit fiscal de Catalunya  és, en los dos casos calculats, d’un 8,70%  sobre el PIB, en el primer, i del 8,69%, en el segon; i en els quatre càlculs que fa segons l’òptica de la càrrega-benefici, els dèficit fou del 6,55%, 6,38%, 6,69% i 6,52%, sobre el PIB. D’acord amb aquest estudi, el dèficit fiscal es dona també a la comunitat de les Illes Balears, en grau superior al de Catalunya i a la Comunitat de Madrid (aquesta última segons l’òptica de la càrrega-benefici, no per la del flux monetari) i en menor mesura a la Comunitat  Valenciana, a la Navarra, a Múrcia i el País Basc.

Un debat que ve de lluny

No és res de nou, el desequilibri fiscal entre l’Estat central i Catalunya és un tema que ve de  lluny. Cal recordar la reivindicació fiscal que feien a finals del segle XIX el Foment del Treball, integrat per bona part del “polaviejisme” català (partidaris del general Polavieja, conegut com el general “cristiano”, que criticava el sistema de partits dinàstics, la corrupció política i era partidari d’una descentralització de l’Administració central de l’Estat), les anomenades “classes neutres” (membres de la burgesia catalana que reclamaven  la fi del monopoli polític dels partits dinàstics espanyols), i els sectors més possibilistes del catalanisme emergent (al voltant de la Unió Catalanista, d’en Prat de la Riba, Verdaguer i Callís, Carner), quan demanaven un règim de Concert econòmic per a Catalunya. La “campanya del Concert Econòmic” s’inicià el 1898 organitzada per l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, amb un missatge adreçat a la regenta Maria Cristina d'Àustria.  La reclamació fou ignorada pel govern conservador d’en Francisco Silvela, amb poca cintura política i molt poc sensible cap a la descentralització de l'Estat. La resposta a la “qüestió fiscal”,  plantejada des de Catalunya, foren uns nous pressupostos centralitzadors del ministre Raimundo Fernández Villaverde que provocaren una decepció generalitzada  i la mobilització dels gremis de Barcelona, amb una protesta anomenada el “tancament de caixes”, encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert, batlle de Barcelona, i que consistia en donar de baixa els establiments comercials i les indústries per tal de deixar de pagar la contribució, sense que això es pogués considerar il·legal. La protesta s'inicià el 20 d'octubre del 1899 i la resposta de l’Estat central fou contundent: declaració de  l’estat de guerra, confiscacions, detencions, etc. El sistema polític espanyol evidenciava els seus límits. El 30 de novembre els presidents de les entitats que organitzaren la campanya, amb el Foment del Treball i l’alcalde de Barcelona al davant, publicaren un enèrgic manifest contra l’actuació del govern, en el qual es deia que: “ ... si se nos deja aislados en nuestro empeño patriótico, solo nos defenderemos hasta lograr el derecho a administrar nosotros nuestros propios intereses” (1)

A principis del 1900, els homes més significatius de les “classes neutres” tenien clar que l’opció regionalista era la més adient, davant els que propugnaven fer un moviment més ampli cercant suports externs entre les cambres agràries i de comerç de la resta d’Espanya. En una carta del gener del 1900, l’Albert Rusiñol li comentava a l’Avel·lí Brunet, donant-li instruccions per a la seva actuació davant l’Assemblea de Cambres de Comerç , a celebrar a Valladolid: “... debe usted aprovechar la primera ocasión para declarar que el camino que ha emprendido Cataluña que puede conducirnos a algo positivo, es el que debe servir de ejemplo a las demàs regiones   ..... todos podemos dar al traste con el centralismo absorvente,  causa de nuestra decadència,  levantando las energies regionales que son las únicas que pueden transformar y hacer revivir a nuestra infortunada España” (2).

D’aquesta frustració i incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se valer a Madrid i per controlar l’Estat central sorgiria, doncs, el moviment regionalista i la Lliga com alternativa conservadora; davant la ineficàcia dels partits dinàstics estatals  i de la por pel creixement del moviment obrer i de les insuficiències petit burgeses de les opcions polítiques republicanes. El desastre colonial del 1998 havia posat les condicions per fer esclatar a mig termini el règim de la Restauració borbònica i  la fal·làcia d’un  sistema polític bipartidista basat en l’alternança dels partits dinàstics (liberals i conservadors), mitjançant el control de l’electorat a través de l’autoritat dels cacics, i  la ineficàcia del centralisme de l’Administració pública; traient a la llum la corrupció de la classe política. Després del fracassat intent del “Regeneracionisme”,  i  davant la incapacitat de continuar endavant el “sistema de torns” i d’una alternativa plausible de la petita burgesia republicana i de les forces socials del moviment obrer, la por a una revolta social obrera i la repetició dels fracassos de política exterior marcaren les límits del sistema política, social i econòmic de la Restauració.  La Revolució burgesa i la primera revolució industrial a Espanya s’havien quedat a mig camí,  per la mateixa debilitat i incapacitat de les burgesies perifèriques per fer-se amb el control de l’Estat central. La insuficiència organitzativa dels obrers, d’una banda, i  l’anquilosament de les velles classes absentistes i parasitàries de l’Espanya rural, per un altre, serien els límits del sistema que, òbviament, es decantaria per la part més poderosa: la vella aristocràcia castellana centralista continuaria en el poder sota  el paraigües de la Dictadura d’en Primo de Rivera.

Crisi econòmica, esgotament de la monarquia i del sistema de partits

Res de nou. Esgotament d’un model monàrquic reconstruït; esgotament i fracàs d’un model polític bipartidista on els consensos socials sorgeixen ja no de la preponderància caciquil sinó de l’efecte subliminal  d’uns mitjans de comunicació de masses que coapten les voluntats dels electors; crisi econòmica i política provocada per la mediació d’uns agents externs; visualització pública de la corrupció generalitzada de la classe política; incapacitat i manca de flexibilitat i d’intel·ligència política del govern central; febleses i contradiccions de les burgesies perifèriques de l’Estat; reivindicacions petit burgeses per part dels moviments nacionalistes, ja sigui a Catalunya o al País Basc; falta d’articulació i de direcció política,  i d’un anàlisi clar i alternatiu, per part de les forces socials i polítiques del moviment obrer, o dels moviments socials alternatius que li podrien (i haurien) de donar suport.  Els escenaris es repeteixen.

Divisió i ocultació de les elits econòmiques i confusió política

Com fa poc més de 100 anys, el gener del 2012, les mateixes entitats i els sindicat obrers (CCOO i UGT) demanaven de nou un Concert econòmic per Catalunya. Si bé l’any 1977, en el moment de la Transició política iniciada a la mort del dictador, el general Franco, les forces polítiques catalanes varen considerar que el model del Concert econòmic no era l’adient per les necessitats del país, ara, 35 anys després, sembla que tothom (o gairebé tothom, ja que el PSC se’n va desmarcar) hi està d’acord.

D’altra banda, es detecta una certa divisió entre les elits econòmiques del país. Davant l’onada independentista, la gran burgesia industrial i financera catalana (configurada al voltant del nucli dur del Foment del Treball Nacional), calla; mentre que les sectors empresarials més novells (especialment des d’AIJEC)  sembla que aposten de manera més decidida per la possibilitat d’un canvi en el marc polític general. Amb tot, hi ha un acord generalitzat per tal de reivindicar un nou equilibri fiscal per a Catalunya, en forma, en principi, de Concert econòmic: en èpoques de crisi totes les vaques es veuen flaques.

A nivell polític, tret del Partit Popular i de Ciutadans, sembla que també hi ha una certa unanimitat en demanar un nou sistema fiscal per a Catalunya. Per a uns, la sobirania fiscal és un primer pas cap a la sobirania política, per d’altres és un pas cap un canvi en el model d’Estat (federal?) i per d'altres seria “l’apaga focs” davant l’independentisme creixent.  Tot plegat, és clar que falta un projecte polític compartit i els dubtes i la confusió han fet trontollar a un dels pals de paller de la política catalana des de la Transició, el PSC. Inclús dins la coalició de CiU les discrepàncies són notòries, entre els joves delfins de Convergència i les democratacristians d’Unió. El mateix ex-president Pujol no se’n estar de dir que té poca confiança en que el projecte nacional de Catalunya es pugui desenvolupar en el marc de l’Estat espanyol. Un altre dels artífexs de la Transició, com és l’ex-secretari general de CiU en Miquel Roca, deia l’abril del 2012 que "Catalunya ha de saber combinar l'exigència amb la intel·ligència, actuar fortament però amb prudència, ha de jugar en el terreny que sap jugar", i afegia que, davant dels atacs que pateix Catalunya "té sentit que molts ciutadans es plantegin" vies com la independentista, però ha avisat que "la principal responsabilitat d'un partit és mirar cap enrere per veure qui et segueix" .

La situació es repeteix. Amb les variants que es vulguin pel que fa a la composició i extracció social del mon del treball i la ciutadania; i a la cohesió i la homogeneïtat de les burgesies perifèriques (basques i catalanes), del mon de la cultura i la política. Avui es detecta un no saber cap a on anem.

Concert econòmic? Dret a decidir? Independència?

(1)    – El tancament de caixes, pag. 222, Pierrats, J. Marian

(2)    – Correspondència interior del Foment del Treball Nacional, vol. VI

La gestió de l’aigua, interès públic o benefici privat: El cas ATLL com a paradigma del model de desenvolupament

L’aigua és un recurs escàs, però constant. Un recurs sovint mal distribuït que origina conflictes entre els Estats i entre les regions. Però, també, en la seva gestió ordinària es donen forts conflictes d’interessos, que afecten negativament els usuaris i a la mateixa administració pública, en benefici dels interessos dels gestors privats.

Tot i ser un recurs natural d’ús públic, de fa temps i especialment per part de companyies d’origen francès, el capital privat ha procurat treure’n un benefici  econòmic. A la segona meitat del segle XIX, a l’època de Napoleó III, a partir del pla del Baró Haussmann per fer el subministrament d’aigua potable i el clavegueram de Paris, varen sorgir a França tres grans empreses de tractament i distribució d’aigües: la “Générale des Eaux” (després, Vivendi), la” Lyonnaise des Eaux” (després, Ondéo i Suez Environment) i la “Société d’Amenagement Urbain et Rural”- SAUR. Avui, aquests tres grans grups controlen més del 40% del mercat mundial de l’aigua per al consum humà, de gestió privada, a França, Itàlia, Espanya, Portugal, Marroc, Filipines, Sud-Amèrica, ...Formalment, la titularitat del servei està en mans de l’Administració pública, ja sigui d’ajuntaments, de consorcis, de mancomunitats de municipis o d’altres fórmules d’administracions regionals més amplies;  però, realment, el control i la gestió del cicle de l’aigua, des de la captació fins el tractament en planta, la distribució final domiciliària, i sovint del sanejament urbà, està en mans privades. El nostre país, companyies com Agbar, Aqualia, Acciona, Aigües de València, etc, .. esdevenen veritables monopolis de serveis públics urbans. Ens podem referir a l’aigua de boca, però també passa en la recollida de les aigües brutes, en el sanejament, o en la recollida dels residus sòlids urbans. Davant la impotència de la administració pública, el capital privat ha trobat, ara sí, un recurs inesgotable.

Ha que és degut això? Per què parlem d’impotència de l’Administració pública? Un dels motius que sovint s’utilitza per tal de justificar la gestió privada de tot el cicle de l’aigua, és la complexitat del tractament i la incompetència tècnica de l’administració pública. Rés més lluny de la realitat. Avui en dia, els recurs tècnics i humans estan a l’abast de qualsevol inversor, públic o privat. A Espanya, empreses com Aqualia o Acciona són relativament noves en el mercat de l’aigua. Si la primera té la seva empresa matriu en “Fomento de Construcciones i Contratas”, FCC; la segona ve del grup “Entrecanales y Távora y Cubiertas”. Avui, hi han en el mercat laboral molts tècnics qualificats per desenvolupar la gestió, tècnics que els pot contractar tant l’administració pública com una empresa privada. Òbviament, el mateix podem dir de la resta del personal de camp. El pel que fa el disseny de les plantes de tractament (les ETAP i les EDAR’s), hi han serveis d’enginyeria prou especialitzats per fer-ne els projectes;  i pel que fa el control analític de la qualitat de l’aigua, el diari és relativament senzill i el de tractament més complex està cada dia més centralitzat en uns quants laboratoris generals a l’abast de tothom. El problema principal i més important és la manca de recursos econòmics i de les limitacions de finançament que tenen les administracions públiques, i que el preu final del recurs no incorpora tots els costos que genera; independentment que això sigui just o no. Si no s’entén això no es pot entendre el per què, per exemple, ” Aigües Ter- Llobregat”- ATLL, ha fet un concurs públic per a la cessió de la gestió en alta de l’aigua d’aquestes dues  conques hidrogràfiques.  I aquesta manca de recursos econòmics de les administracions té dos aspectes: un, la falta de liquiditat  i de crèdit per afrontar les inversions ordinàries de reposició, ampliació i millora de la xarxa; i, un altra, és la compensació econòmica directa en favor de l’administració que comporta la cessió de la gestió. En aquest cas que hem comentat, d’ATLL, la compensació, a partir de les bases del concurs, ha estat de 1000 milions d’euros, en una concessió de 50 anys. Aquest quantitat ha de servir per compensar els més de 679 milions d’euros d’endeutament ´bancari i els més de 100 milions que es deuen als proveïdors. De fet, la pròpia Agencia Catalana de l’Aigua, l’ACA, de fa temps està en fallida tècnica, amb un endeutament de 1250 milions d’euros; endeutament ocasionat per les elevades inversions fetes en les plantes de depuració d’aigües residuals, EDAR’s (encara que males llengües  afirmen que molts recursos comptabilitzats a l’ACA servien per pagar altres factures del govern de més de 20 anys de CiU a Catalunya; en especial, de protocol). 

No cal ser massa espavilat per veure que tot això no és gratis. En el cas de la concessió de la gestió d’ATLL a ACCIONA (impugnada judicialment per AGBAR) es calcula que en els propers dos anys l’import de la taxa de l’aigua per al consum humà es pot incrementar fins a un 74%; passant dels 1,55 euros per metre cúbic del 2010 als 2,69 euros aquest anys 2013. Però, és que això no s’acabarà aquí. La experiència que tenim de l’evolució de la tarifa de l’aigua percebuda pels gestors privats ens indica que, a partir de la presentació dels programes d’inversions requerits, els costos de les noves inversions fetes ara per les pròpies companyies privades gestores del cicle de l’aigua passen ràpidament a repercutir-se en la tarifa, i això a un nivell superior el del cost real. Es a dir, la companyia gestora d’aigües obté un benefici com a gestor del recurs hídric i un altra com a empresa industrial constructora de les noves instal·lacions. El preu final de la taxa que paga l’abonat, els ciutadans i les ciutadanes, conté tots aquests elements, preu de gestió i preu de reposició i inversió. Fins aquí, ja es veu que el guany és per a l’empresa privada gestora; però és que, a més,  el preu de les inversions sempre és clarament superior el real del mercat, amb increments que poden arribar fàcilment fins el 25% o al 30% o més, en alguns casos. La raó (l’excusa) és que la mateixa companyia gestora  encara compleix un altra paper econòmic, el d’entitat de finançament, de crèdit. O sigui que, l’empresa privada gestora de l’aigua, en alta (captació, transport i tractament) i/o en baixa (transport i distribució), compleix un triple paper: entitat de finançament, empresa industrial i empresa de serveis. Negoci rodó.

Així, l’administració pública en la mesura que perd la gestió també perd el control real del recurs, posant en una clara posició d’indefensió a tota la ciutadania. Aspectes com: el control, manteniment i millora d’infraestructures i de xarxes; el control de pèrdues (en general, desmesurades, de l’ordre del 30 al 40%), de les averies (per un manteniment deficient) i del cabal de la xarxa; el número de controls de la qualitat i del  grau de cloració de l’aigua, al llarg de tota la xarxa; els sistemes de facturació, sovint poc equitatius per injustificats consums mínims; els sistemes d’atenció i reclamació als abonats poc atents a les necessitats de la població; l’esmentat control real del preu de la tarifa; ... són aspectes que massa sovint el gestor privat minimitza cercant l’increment de la seva rendibilitat. La falta d’un finançament públic adequat en la gestió de tot el cicle de l’aigua, tal i com passa en altres sectors de serveis o socials, com ara la sanitat, l’educació, l’ensenyament, ... facilita el traspàs de la gestió a mans privades, en un procés que, lluny de buscar una superior eficiència i millorar el servei, només aconsegueix eliminar la transparència, el control públic i a un preu sempre superior. Les contrapartides inevitables de un sistema fiscal i tributari injust sempre són uns serveis públics socialment injustos, cars i ineficients.     

Només es perd el que no s’ha gaudit

Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules

i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge

mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres

dels moments escadussers que ens envolten

esclaus dels temps que som i del records que floreixen

com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers

mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades

i per esquivar el lent trànsit cap a uns nous vells silencis

mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans

nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals

invisibles que bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix

tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)

un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on

rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre

reconstruït, que el gaudim i el patim a estones

perquè el compartim plegats

units com estem per la distància que ens separa

pel buit d’un espai  inexistent que no hi és

perquè no volem que hi sigui

lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que

fa de nosaltres espurnes de vida úniques

perquè som singulars i plurals alhora

que es transformen en el record i en el futur del passat present

que per ser-ho és més nostre que mai

perquè només es perd el que no s’ha gaudit

com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que

albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida 

Artur Mas, el lampedusià amagat: la reinstauració del Principat de Catalunya

En ciències polítiques s’anomena “gatopardista” o “lampedusià” el polític que inicia una transformació política revolucionària, però que, a la pràctica, només altera la part més superficial i visible de les estructures de poder, conservant de manera intencionada els elements més essencials (per tant, els més tradicionals i reaccionaris) d’aquestes estructures. Dit d’una altra manera, gatopardista és aquell polític que canvia la forma però no el fons de la "cosa pública". Així és com la Wikipèdia defineix l’estratègia emprada per en Tancredi Falconeri a la novel•la de Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.

Salvant les distàncies, hom podria arribar a pensar que el nostre estimat president Artur Mas està fent servir la mateixa tàctica utilitzada per les classes aristocràtiques i terratinents de l’antic Regne de les Dos Sicílies, descrita de manera magistral per en Lampedusa, per tal d’adaptar-se als nous temps  i per acabar pactant amb la nova burgesia ascendent.  Si a Itàlia es tractava de no perdre el tren davant del procés d'unificació, a Catalunya es tracta ara de controlar el procés de presumpta separació de la nació catalana de la resta de l’Estat espanyol. Un procés que, com a conseqüència de la història recent i del immobilisme de bona part de les institucions estatals, centralitzades i centralistes, controlades pels hereus de les velles classes absentistes dominants a les “Espanyes” i de la profunda crisi econòmica, s’ha accelerat i ha posat en qüestió la utilitat, la vigència i la viabilitat de l’Estat espanyol i de la major part de les seves institucions, des de la Justícia fins a la Monarquia.

Al nostre país, l’efervescència del catalanisme independentista és evident, malgrat que dels resultats electorals s’han poden treure diverses lectures, no totes favorables al flamejar de la senyera. És clar que hi ha una majoria parlamentària favorable a l’exercici del Dret a decidir (és només un sinònim del Dret d’autodeterminació?), encara que ja no és tan clar que la voluntat de les catalanes i dels catalans sigui, com a opció més desitjada d’una manera prou majoritària,  la independència (els vots sobiranistes, amb els d’ICV-EUiA i tot, sumen el 59,01%; però si comptem l’abstenció, d’un 30,44%, només representen el 40,45% del cens). En aquest escenari quin és el paper de CiU?

El paper de CiU, històricament, ha estat sempre de control i adaptació de la voluntat política popular sense ofendre l’interès del capital. Encara que avui es pugui posar en qüestió aquest paper i que  la ideologia de la burgesia catalana tampoc és absolutament uniforme (fet que queda palès pels diversos posicionaments que van adoptant les diferents organitzacions empresarials: Foment del Treball, Cercle d’Economia, PIMEC, Cambres de Comerç, NEEC, ... sobre el procés sobiranista), i que, certament, la resta de les comunitats espanyoles són el principal client comercial de Catalunya (encara que el seu pes relatiu van disminuint), i que la circulació del capital i de les mercaderies estan cada dia més internacionalitzats. Si els interessos són difusos i les idees són plurals, l’interès del gran capital català és cada dia més transnacional; i per tant, les opcions polítiques de l’alta burgesia catalana passant, de ben segur, per controlar tot el procés. Rauxa i seny; i és aquí on, de nou, CiU és competent.

Controlar a ERC i la seva aposta independentista; controlar el creixent descontentament popular, producte d’unes retallades socials en las quals la dreta catalana és capdavantera; buscar en l’enemic extern l’excusa per la crisi interna i reconduir les reivindicacions extremes del Dret a decidir, que defensen ICV i EUiA, i les CUP; intentar el suport d’un PSC dividit entre l’ànima catalanista i la visió i el cor espanyolista del PSOE, flirtejant inclús amb l’estat federal; i intentar un pacte gairebé impossible amb el PP i el radicalisme social-espanyolista de Ciutadans, tot explicant que les condicions no són les mateixes que fa 35 anys, i que el primer (el capital) va sempre per davant del segon (la ideologia). Aquest és el paper de CiU. Formes noves, polítiques velles.  Això vol dir adequar les estructures polítiques de l’Estat a les noves condicions d’explotació del treball, amb el consentiment més ampli possible de les classes populars, tot garantint els interessos econòmics de la classe dominant, que avui ja no té fronteres. És una partida complexa, amb molts jugadors i pocs trumfos. I el comodí és la Corona. Per a la burgesia catalana, la Corona esdevé, un cop més, el jugador clau per refer tot el procés. Una Corona, però, que no està en els seus millors moments. Amb un Rei que, en poc temps, ha perdut bona part de la seva credibilitat, personal, econòmica i institucional; amb un gendre imputat i una infanta a punt de ser-ho, la seva autoritat i el seu marge de maniobra davant els pròcers econòmics espanyols estan sensiblement minvats. La qüestió és, quina  pot ésser la jugada d’en Mas, de CiU, i de la burgesia catalana que, malgrat tot el teatre, li dona suport?

En els darrers temps, en diverses ocasions, hem sentit parlar els polítics de CiU del Principat de Catalunya. Per exemple, el mes de juliol del 2012 en Mas demanava “un nou finançament per al Principat”; o en Francesc Homs, el desembre, defensava  un nou tribut per als dipòsits de les entitats financeres ja que estem en un “moment molt complicat per a les comptes del Principat”.

En Mas i en Junqueras s’emplenen la boca amb la idea d’un Estat propi, que tingui les institucions i competències que li corresponen com a un nou Estat dins de la Unió Europea. Però, de quin Estat estan parlant? Quin ha d’esser el model social i econòmic del nou Estat? El comú, el neoliberal, de la Unió Europea? Quin serà el Dret a decidir que tots hem de tenir? Sobre què? Quina serà la competència i la participació real de la ciutadania i les entitats cíviques o socials  en tot el procés de sobirania recentment engegat?

Preguntes sense respostes. Després de la seva relliscada electoral, en Mas segueix en Junqueras, segueix la seva estela, tapat com està per la seva figura i la seva vitalitat independentista. Però, el camí és llarg i tindrà moltes cruïlles i paranys. Segur que en Mas es deixa portar i pensa que encara és aviat per dir la seva i per ensenyar totes les cartes sobre la taula. En aquest sentit, en Mas és el lampedusià amagat. Una partida i una aposta que tothom no veu de la mateixa manera, i en la qual la ciutadania no tindrà l’oportunitat real de participar-hi en igualtat de condicions.

En l’àmbit exclusivament polític, més enllà de posar en qüestió el contingut social i econòmic del nou Estat català, penso que la jugada amagada del president Mas és la que aquest dijous 31 de gener  li va suggerir  (encara que, òbviament, no hagi sortit res del que han parlat a la premsa) al Rei Joan Carles, més enllà del posat altiu, hieràtic i distant del rei: un Regne, dos Estats. Un rei, el de la Corona d’Espanya, que seria el rei constitucional de l’Estat espanyol, tal i com ho és ara, i un rei que, exercint els drets dinàstics heretats del seu pare com a Comte de Barcelona, li donaria la “dignitat real”, ya no l'autoritat, sobre el restaurat Principat de Catalunya. Per tant, Catalunya seria (o voldria ser) un nou Estat en el marc de la Unió Europea, per una banda, i un nou vell Estat en el marc de la Corona d’Espanya, per l’altre. Es tractaria, en un moment en que el model d’Estat-nació, central i unificat, està fent fallida, de tornar a un  tipus d’Estat, des del punt de vista institucional, gairebé medieval, on Catalunya tindria les seves pròpies institucions, en tots els ordres, però reconeixeria, mitjançant un pacte, el títol del Rei d’Espanya com a dignatari del nou Estat català: el Principat de Catalunya.

Un Principat sense prínceps (quedaria per veure com queda el de Girona), però amb un rei. Seria com una mena de Commonwealth a petita escala. Ni república catalana, ni pacte federal amb Espanya, ni res semblant. Un Estat lliure associat a la Corona d’Espanya. Si fos així, la veritat és que per això no ens feia falta tanta fanfàrria ni tant de soroll. Com diuen en castellà, “para este viaje no hacian falta alforjas”. Però, aquest és el sentit del “peix al cove” de la CiU post-pujolista, i aquest pot ser el nou possibilisme que dintre de poc ens poden vendre com inevitable.            

Els camins de la costa de l’Empordanet: del Vedell a la Fosca, un passeig vora el mar

el mar des de dalt del Llis

Un dels recorreguts més bonics de tota la costa de l’Empordanet és el que va des de la Cala del Vedell fins a la Fosca, a tocar de Palamós. Si es vol fer sense cansar-se massa, el millor és anar amb dos cotxes i deixar-ne un al final de Calella, a la cruïlla del GR92 amb el camí del Jardí Botànic, i l’altre a la mateixa cala de la Fosca.  Si volem caminar una mica més, sortirem a peu des de Calella, inicialment pel GR92, per anar costejant fins a la Fosca. En aquesta segona opció, després no tindrem més remei que tornar per allà mateix  o, potser encara millor, tornar pel mateix GR92, que passa pel nord del càmping Palamós, segueix fins al la cruïlla de la carretera de la Fosca i enfila pel camí que retorna cap a cala Estreta i el cap Roig. I just a uns 100 metres a l’esquerra de la cruïlla, el GR agafa un que ens pujarà fins  a Roques d’Ase,  on podrem gaudir d’unes vistes espectaculars sobre el cap Gros de Palamós i la Fosca. Després, passant per sobre la carena i seguint  sempre els senyals del GR, anirem a parar un altre cop a Calella pel costat del cap Roig. Mar i muntanya, una delícia.

Així, sortint de Calella i seguint el GR arribarem en 10 minuts al cim del Puig del Terme. Tot just al cim, a ma esquerra del camí, trobarem una mena de tallafoc que mira cap el mar. A la seva dreta, pel bell mig de la pineda, seguirem per un corriol que uns 100 metres més avall es troba amb el sender que ve de la cala d’en Massoni.  A partir d’aquí, cap a la dreta i decantant cap a migjorn, muntanya avall, .... i apa!, que fa baixada.  Ara trobarem un altre camí a la dreta, més ampla però en molt mal estat, que ve del sector de Mont-ras i que també baixa cap el mar, i ...  cap avall!, que segueix fent baixada. 

cala del Vedell

Si volem  gaudir més de les vistes sobre el mar cal passar per sobre la pineda de l’esquerra, damunt del camí. A uns 20 metres hi han els penya-segats que moren sobre les roques del Llis i la punta d’en Garol, amb unes  vistes que enamoren tot mirant cap el cap Roig, Calella i Llafranc. Val la pena. Però, pareu compte!, la pinassa és molt abundant i la relliscada molt fàcil. I ara, a sota, veurem la cala del Vedell, ben plena de pedres arrodonides per la feina diària de l’aigua, i una taula de pedres feta per menestrals de Palafrugell que els matins del diumenges d’estiu hi venen, encara avui, a fer la fregida de serrans i julivies. Ull!, la baixada és perillosa. No cal anar-hi, és més bonica vista des de dalt.

cala del Crit

I ara sí, ja som al damunt de la cala del Crit, on fa pocs anys encara la dalla del “progrés” amenaçava urbanitzar-la, però a la que s’hi pot accedir més o menys bé per obra i  gràcia del treball voluntari de la gent de l’Associació Excursionista de Palafrugell, que ha arreglat les escales en diverses ocasions. A la dreta de la cala, passant per una obertura  entre les roques anomenada el Trau, passarem a la caleta de la Font Morisca (font avui desapareguda) i a l’altre cantó, ben bé davant, trobarem unes escales que donen pas cap el sender que volta  per sota de la finca de can Barella, que ens portarà fins els roquissers i a les cales inhòspites i solitàries bona part de l’any del Cap de Planes. A llevant, les illes Formigues i, a migjorn, les cales:  Roca Bona, cala Bona, cala d’en Remendon i, al final, la cala Estreta amb la seva barraca. Quin mar! Quina sorra! Quina tranquil·litat!  Anar-hi a l’estiu és una delícia, passejar-hi a l’hivern és una sensació inoblidable.

les cales del Cap de Planes

Tot seguint el corriol que voreja la costa arribarem a la meravellosa cala Corbs, amb una aigua enlluernadora de color blau esmaragda, i a la Punta d’en Perris, des d’on podrem gaudir d’unes vistes delicioses sobre la cala dels Canyers,  de Senià, i la Punta de Castell. Després de voltar Senià, per sobre de la finca del que fou empresari català modèlic (com el senyor de la Rosa) i president del Banc d’Europa i campió de tennis,  el senyor Carles Ferrer Salat (i també,  un dels primers desafortunats usuaris del Viagra a casa nostra), deixarem el camí principal, al qual ens ha dut el corriol de marina després de travessar la pineda que corona la cala dels Canyers,  i per un abrupte sender que neix just a la dreta de la porta de la finca, remuntarem el breu pujol  per arribar a la platja de Castell. El corriol, però, es divideix. El del davant a la dreta ens hi portarà passant per la barraca d’en Dalí; i el de l’esquerra, després d’una forta pujada i tot passant pel cim dels penya-segats de la Burra i pel mig de les fràgils pinedes del puig d’en Roura, ens hi durà passant per la cala dels Capellans, la roca Foradada i les runes del poblat ibèric de Castell, que tanca la platja pel sector de tramuntana.  Si el primer sender té l’atractiu de veure la barraca, el segon ens donarà la possibilitat de veure unes vistes esplendents sobre aquest tall de la costa.

vista des de la Punta d'en Perris

Un cop a Castell, el camí es fa més fàcil, més transitat. Es tracta de travessar tota la platja per damunt de la sorra, que aquí ja és de més mal caminar. Cal recordar que, la platja de Castell es va fer famosa fa poc més de vint anys, l’any olímpic i de la crisi del 1992, quan els propietaris de les dues finques que es troben a dalt dels pujols que tancant la cala per cada extrem  varen obtenir autorització de la Generalitat per urbanitzar tot l’entorn de la plana, arrel de l’aprovació d’un nou Pla general de Palamós que qualificava el sòl de tot el paratge com a “urbanitzable programat”. Aquest fet va provocar el rebuig i la protesta unànime de tota la gent de la comarca. La plataforma ciutadana que es va crear en contra d’aquell despropòsit, anomenada “Salvem Castell”, va treballar de valent en contra d’aquest projecte que preveia la construcció de 389 habitatges, aconseguint que l’Ajuntament convoqués la celebració d’un referèndum entre la gent de Palamós. El projecte es va aturar, el “no” havia guanyat amb molta diferència, i l’Ajuntament de Palamós així ho va haver de reconèixer. Tant l’Ajuntament com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  varen desestimar la requalificació del sòl del 1992. Malgrat tot, però, els propietaris varen aconseguir, reivindicant els seus “drets urbanístics”, una indemnització econòmica de la Generalitat que va haver de comprar tot el paratge de Castell pel preu de 12 milions d’euros, que òbviament vàrem haver de pagar entre tots. Havien passat 10 anys, ja era el març de l’any 2002.

la Foradada

Passat Castell trobarem les antigues barraques dels pescadors de S’Alguer, on també a mitjans dels anys 70 del segle passat hi va haver-hi un altre rebombori ambiental,  quan l’antic MOPU, en aplicació estricte de la Llei de costes, va donar l’ordre per enderrocar-les. Aquest fet provocà, com 17 anys després passaria a Castell, una forta oposició veïnal i la recollida de firmes en contra de l’enderroc (també es sospitava l’existència d’ interessos urbanístics al darrer de tot això). El final de la dictadura i la mort d’en Franco l’any 1975 varen facilitar que les ordres del MOPU quedessin al calaix.  La febre urbanitzadora de la costa, com la pedra de Sísif, volta i volta sense aturador.  Si en els anys del franquisme es varen fer tantes i tantes bestieses urbanístiques verticals, horribles gratacels contenidors d’apartaments apilonats que tapen el sol i la vista del mar, en els anys de la democràcia s’han fet de manera horitzontal, amb una ocupació del sòl forassenyada.  Certament, les barraques de S’Alguer  estan sota el domini (que no propietat) d’uns quants privilegiats de la comarca que en tenen la  clau; no són públiques, però en un sistema social on la propietat privada predomina, que volem fer? Expropiar-les? Enderrocar-les? ... seria pitjor el remei que la malaltia. 

S'Alguer

S’Alguer és el record, encara relativament viu,  d’una altra manera de relacionar-nos els humans amb el medi, una forma més natural, més difícil i rude, més salvatge si es vol, però el valor estètic, sentimental i antropològic de les barraques de S’Alguer no té preu. Després, seguirem pel mig de la pineda d’en Gori (on també, des de l’any 1986, s’ha produït un llarg contenciós pels drets urbanístics dels propietaris de l’indret, que fa pocs dies s’ha resolt amb un conveni entre ells i l’Ajuntament de Palamós, que els permetrà edificar 72 habitatges  a canvi de la cessió d’uns 30.000 metres quadrats de sòl de la pineda, que es qualifica com a zona verda) per tal d’arribar fins els primers xalets que ensumen el mar de la ja vella urbanització de la platja de la Fosca i a les runes d’una construcció encara més vella, l’antic Monestir de la punta de Sant Esteve que, de manera prou precària,  encara es conserva.

vista des de Roques d'Ase

El passeig ha estat una mica llarg però, també, ha estat esplèndid. La durada en temps no la sé, depèn. Depèn de les estones en que hom es quedi  bocabadat, enlluernat per tanta bellesa, per la delicada harmonia de l’entorn, mirant les onades repicar damunt les roques, la fressa del mar, flairant els seus aromes, ... ; dels minuts que hem aprofitat per tal de fer més i més fotos, ... a on?, a qui?, o, senzillament, dels moments en que ens hem aturat a gaudir de la pau de l’entorn. No ho sé, és una caminada que es pot fer amb una hora i tres quarts (només l’anada) o amb tres hores i mitja, o durant tot un dia enter si ens decidim a fer-la ben proveïts d’aigua i de quelcom que posar al bell mig del païdor.