Aquest discurs no s'hauria d'oblidar mai

Val la pena aprofitar les paraules d'un governant savi, com és el cas de les que va fer el President de l'Uruguai a la darrera cimera de Rio+20

“Una felicitat sense wert-gonya”

Heu pensat moltes vegades el que és la felicitat? Oi que sí! Tots ho hem fet, naturalment. És un pensament innocent, juvenil diria jo. Després, amb els anys i la ferocitat de les rutines, és un pensament que el deixes està, allà, ben amagat, i vas fent. La vida, el dia a dia, et marca les pautes i el camí. Però, ves per on, encara a voltes et retrobes amb petites espurnes, amb petits instants que ho són de felicitat, de pau interior. De fet reconec que, de fa temps, quan m’enyoro i la vull retrobar, aquesta felicitat, sé com tinc que fer-ho. Gairebé ho programo. Vaja, vaja, - direu-  un altre que va disfressat per la vida, un altre que porta un llençol.

Però, és cert. Jo, quan vull passar una estona feliç, si tinc el dia lliure i fa un bon sol, agafo, surto de casa, i vaig (tot sol, eh!, és condicio sine qua non) caminant o fent una mica de marxa, si em trobo en bona condició física, fins a cala Estreta. Si és diumenge, allà, estiu i hivern, hi trobaré el “moreno” en pilotes, parant el sol, sense toca l’aigua perquè habitualment, a part de molla està freda; ens saludem i segueixo fins al final de la cala d’en Remendon. Aquí, a la punta del cap de Planes, sempre, cada dia fins a les dotze del migdia, hi ha “l’autònom” que segueix el curs del sol: mira, passeja amunt i avall, s’estira una estona, juga amb una pedra, s’incorpora i torna a mirar, atent a tot el que veu i el que passa en aquest petit racó de la costa. Ens saludarem, parlarem del mar, del vent, de les meduses, de les garoines, ... És un bon noi, té un bon ofici, fa el que vol, és autònom (em  va dir una vegada), una veritable icona de la cala. Després, seguint el clima social propici, que ens vol deixar tal i com vàrem venir al mon, jo també em despullo; i, ni que sigui un moment, acalorat com estic després de la cursa, entro a l’aigua, faig quatre braçades i, després, mirant de no rascar-me amb els perfils esmolats de les infinites roques que protegeixen la mica de platja de les embarcacions, surto i, estirant-me tot nu sobre la sorra gruixuda, gaudeixo d’aquests breus moments.

I ja n’hi ha prou amb això: l’aroma de la sal i dels pins que perfumen el paisatge; davant, el mar enlluernador, les roques espurnejant les aigües gairebé sempre cristallines, les Illes Formigues una mica més enllà, assenyalant el punt de trobada dels disputats límits marítims de Palamós, Palafrugell i Mont-ras, alguna barca de pesca ”d’arrastre”  que va o ve del port de Palamós;  i, coronant-t’ho tot, el sol, ni que sigui el del mes de gener o febrer. Un sol que a mig matí cau de ple sobre els quatre despistats que hi anem  a aquestes cales arrecerades de la tramuntana empordanesa. Ara sí, gaudeixo i divago, m’oblido de tot i tothom, és un bell moment de felicitat plena, un matí lliure sense “wert-gonya”: de moment, no cal pensar-hi més en el món real que trobaré a l’altre costat del cap Roig, un món convuls, ple de ministres mentiders, de polítics corruptes i de banquers escanyapobres. Avui és el meu dia de festa.

En Babia

L’any 1991, en Julio Llamazares va publicar un llibre titulat “En Babia”, que volia reivindicar la bellesa natural i humana de la comarca lleonesa de Babia; i és que amb aquesta expressió “en Babia” , de fa molts i molts anys, es vol definir aquella persona que no hi és, que està absent o distreta. I és que a l’Edat Mitjana, els reis de Lleó varen triar aquest privilegiat paratge com a lloc de repòs, per tal de desconnectar dels afers de la Cort . Per això, quan algú preguntava on estava el rei, els seus consellers contestaven: “el rei està en Babia”.

Avui, potser no es fa servir tan com abans aquesta expressió, malgrat que d’oportunitats no en falten. Cada dia, a tota hora, els nostres il·lustres governants ens il·luminen amb les seves ocurrències. En aquesta amplia mostra, el nostre benvolgut cap de govern ocupa un lloc primigeni: el registrador Rajoy, pren nota de tot el que passa pel país, s’ho apunta i pren decisions pel bé de la comunitat. No fa gaires dies ens va obsequiar amb una dels seus  genials comentaris: “a veces, la decisión más difícil de tomar es no tomar ninguna decisión”, va explicar, amb la seva proverbial prudència.

  

Don Mariano, no canta com el seu homònim Luis, però es la teòrica primera batuta de l’orquestra que està tocant el Rèquiem de Gabriel Fauré  a la sala de concerts d’un Titànic que, assaltat  a bavor pel fred iceberg que ve del nord d’Europa, es decanta de costat abans d’aixecar la proa que ha de portar a tot el passatge al fons de l’oceà. Don Mariano impertèrrit, somriu amb displicència, de quan en quan fa una ganyota, delega (que d’això sí que en sap) en els seus ministres les tasques menys afalagadores i, des del faristol, s’ho mira tot amb un aire distret, com si tot plegat penses que això no va amb ell. Ell només creu el que li diuen els “mercats”, el BCE, la Merkel, en Draghi, el Bundesbank, el FMI, ... ; parla amb l’Obama, amb en Barroso; ... i escolta al Rei. Don Mariano s’ho pot permetre, ell és el director-president d’un govern a la deriva. El diumenge 25 de novembre se’n va anar a dormir content: amb la seva visió estratègica i l’ajut del “caronte” Margallo s’havien posat pals a les rodes a les eleccions catalanes, encara que el dilluns ja li van fer veure que no tot era tan simple; i que a més de la sobirania hi ha la governabilitat. Don Mariano és un asceta. I és que, fer feina? decidir? “ben mirat - pensa - val més que les coses vinguin pel seu propi pes”, i segueix “que n’és de sàvia la filosofia oriental quan diu: seu-te a la porta de casa, no facis rés, contempla, ... ja veuràs passar el cadàver dels teus enemics per davant teu” . I segueix, “al cap i a la fi, que pot passar? que et moris tu primer?, bé, ... ja no n’hi haurà cap de problema, al menys per a mi”.

Així, Don Mariano i els seus acòlits, reivindiquen les grandeses pàtries internes mentre es deixen despullar per les misèries especuladores externes i cada divendres tornen a (in) complir el seu programa electoral, i ens obsequien amb un nou reguitzell de mesures per tenir contents als seus amics banquers, defraudadors d’hisenda,  polítics corruptes, o els mandats que venen de Berlin, la “City” o Nova York. Llàstima que amb tanta gent de l’Opus com hi ha la dreta del País, amb un ministre de l’Interior i tot, no recordin el manament diví: “no aixecaràs falsos testimonis, ni mentiràs”. Llàstima, a Don Mariano i als nostres creients governants només els queda l’esperit jesuític d’en Baltasar Gracian, amb la seva poc original política del “laissez  faire, laissez passer,  le monde va de lui même”. És natural, Don Mariano, com l’antic rei de Lleó, està en Babia. 

Algunes lectures sobre el prereferèndum sobiranista del 25N

Les eleccions del president Mas del 25 de novembre ja s’han fet. Les eleccions fetes en clau de plebiscit han estat un veritable prereferèndum que han posat en evidència la feblesa política de CiU i del president Mas, però que han de servir per clarificar un xic un panorama polític convuls i accelerat. Dels resultats es poden fer diverses lectures, ja sigui en clau de la conjuntura econòmica de crisi i del vot socioeconòmic com, sobre tot, del escenari polític en que s’ha produït el vot en clau sobiranista o, si es vol, en clau de definició nacional.

La primera dada ha constatar és que, per primera vegada, el cens electoral disminueix: passem d’un cens, l’any 2010, de 5.363.688 d’electors/es, a un de 5.290.211. La població de Catalunya comença a disminuir. L’efecte de la crisi econòmica, de ben segur, obliga al retorn d’alguns immigrants cap a la seva residencia d’origen.

en Mas no podrà fer una entrada triomfal

Un segon fet a constatar és l’alta participació. La més elevada en la recent història del Parlament de Catalunya: un 69,56%, 5 punts més que la de l’any 1984 (un 64,36%) i 9 punts i mig per sobre de la mitjana (un 60,01%). El caràcter plebiscitari de la convocatòria ha fet que la ciutadania es mobilitzes per marcar territori.

Una tercera dada és que, atenent l’alta participació deguda a les motivacions sobiranistes, la reculada dels dos grans partits a nivell de Catalunya segueix, de manera lenta però inexorable. La de CiU, iniciada l’any 1999, per l’esgotament del seu discurs polític i el canvi de lideratge, continua, malgrat el miratge del 2010 en que obtingué en termes relatius uns bons resultats, probablement pel propi cansament de l’electorat davant el desprestigi de l’anterior govern del tripartit: amb una gran participació (69,56%), CiU obté poc més de 1,1 milions de vots (un 30,68%); 90.000 menys que el 2010 (un 38,43%, amb una participació del 58,78%); 66.000 menys que el 1999 (un 37,70%, amb una participació del 59,20%); molt lluny dels 1.320.071 de l’any 1995 (un 40,95%, amb una participació del 63,64%). La del PSC, seguint l’estela del PSOE a nivell de l’Estat(amb els miratges de les eleccions al Congrés dels anys 2003 i 2008, pel desprestigi puntual del govern del PP del 11 de març del 2004) també segueix el mateix camí de baixada: tot i l’alta participació, el PSC passa del 31,16%, amb més d’un milió de vots de l’any d’en Maragall, el 2003, al 14,43%, poc més de la meitat de vots, a l’any 2012. La manca d’una política econòmica adequada per satisfer els desitjos dels seus votants, més la falta d’un posicionament clar pel que fa al model d’Estat, per bé que finalment hagi fet una aposta (ferma?) pel “federalisme”, ha fet que hagi perdut la meitat del seu electorat. . I de manera paral·lela, la tendència a un creixement d’ERC, el PP i ICV-EUiA, malgrat que subjecte a oscil·lacions puntuals atenent factors de lideratge o credibilitat política.

Una quarta dada a constatar, lligat a l’anterior, és que el nivell de concentració de vot (suma del percentatge dels dos principals partits) baixa de manera espectacular, passant del 62,10 de l’any 2003, al 45,01 del 2012; i, en conseqüència, la dispersió de vot s’incrementa en un ventall de més pluralitat, on el nivell de competitivitat entre el primer i el segon partit de l’arc parlamentari disminueix, fent que CiU, amb uns mals resultats, guanyi les eleccions sense problemes.

Una altra lectura a fer és que, si les eleccions al Parlament de Catalunya es caracteritzaven fins ara per dos fenòmens diferenciadors respecte a les eleccions al Congrés, com són l’anomenada “abstenció diferencial” i “el vot dual”, ara, i com a conseqüència del caràcter plebiscitari dels comicis, els dos fenòmens han alterat el seu funcionament: l’abstenció diferencial, o no s’ha produït, o ho ha fet en un grau molt petit (es passa d’un abstenció diferencial mitjana  de 10-12 punts  a una abstenció de 2-3 punts; un 30,44% en front del 27,68% de mitjana de les Generals). I, per la seva banda, el que es coneix com a  vot dual, canvia totalment en la seva composició. Ara ja no es tracta que una part dels vots que perd CiU en les eleccions al Congrés vagin al PSC (o al PP, en menor mesura) o, dit d’una altra manera, que els vots que perd el PSC en les eleccions al Parlament vagin a CiU o a l’abstenció, no. Ara es tracta que, per efecte de la crisi i de la política social de l’anterior govern del PSOE a nivell de l’Estat, o la del govern de CiU a Catalunya; i, sobre tot, del debat sobiranista, els vots que perd el PSC van a parar a Ciutadans i al PP (o a UPyD), en clau espanyolista, o a ICV-EUiA (i probablement, a ERC i CIP)  en clau social.

És clar que, en un escenari polític fragmentat, el vot es torna més volàtil, i de ben segur que hi han votants anteriors de CiU  que voten a ERC pel seu discurs més sobiranista i més social, o votants d’ERC, que canvien de vot en favor de la CUP, pel seu discurs d’una major radicalitat, o votants indecisos que voten a Ciutadans o al PP, pel seu discurs més espanyolista.

les cares de preocupació són evidents 

En qualsevol cas, el debat sobiranista no ha tingut un clar vencedor, malgrat que d’una primera lectura es pugui despendre que la suma de CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA, doni una aritmètica parlamentaria de 86 diputats sobre 135, l'increment de les posicions sobiranistes ha estat moderat. El seus vots sumats, en tant  que són partits d’àmbit no estatal (PANE’s)  encara que amb diferències pel que fa al model d’Estat, donen un total de 2.093.709 (sense sumar SI) en front dels 1.269.455 dels principals partits d’àmbit estatal (PAE’s), com són  PP i PSC-PSOE, més Ciutadans, pel seu posicionament espanyolista.  En termes percentuals, i malgrat que els vots del PSC es podrien interpretar com vots favorables a un nou model d’Estat de tipus federal i els vots que rep ICV-EUiA reflecteixen més que res una voluntat de respecte pel Dret a decidir que no pas una voluntat decidida cap a una sobirania nacional pròpia, els resultats són que les posicions sobiranistes (afagint els vots de SI) reben  un 59,01% dels vots vàlids (57,36% el 2010; 55,07% el 2006; 54,66% el 2003), o sigui un 40,45% de vots respecte el cens real; en tant que, la defensa del marc estatal actual rep un 34,71% dels vots, un 24% del cens electoral. El camí del sobiranisme polític és molt llarg i ple de recons. Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (els partits PANE’s menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població. Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.

La residència censatària

Durant el segle XIX era un fet habitual a la major part dels països “democràtics” occidentals que el dret a votar per triar govern  anés vinculat a un nivell mínim de renda, de patrimoni, de nivell educatiu, .. Era el sufragi conegut com a  “censatari”. És a dir, hi havia dues classes de persones (de fet, tres, perquè les dones no varen poder votar fins al segle XX, en països com ara a Austràlia (1903) o Anglaterra (1918), i a la resta encara més tard): els ciutadans (burgesos, propietaris  i aristòcrates, principalment),  i no ciutadans (obrers, jornalers, …) Mica en mica, però, a base de la lluita social per a la democràcia, els drets polítics s’anaren equiparen als Estats occidentals; encara que, a Espanya, costà una mica més, ja que  no va ser fins el 1931, amb la efímera II República, que s’implantà per primer cop el sufragi “universal”.  

Però, vet aquí que, a la “pell de brau”, que deia l’Espriu, complint el principi de la “identitat perfecta del Ésser” d’en Parmènides, de la immobilitat absoluta: tot retorna a si mateix, res canvia, res es mou. La dreta espanyola “carpetovetónica”, prenyada del seu tradicional absolutisme parasitari i absentista medieval torna als seus orígens (probablement, no els havia deixat mai, aquests orígens)  i vol reimplantar legalment (el que de fet ja existeix) les dues categories d’essers humans: els que “ tenen” i els que “no tenen”, els propietaris i els no propietaris. A partir d’ara, segons ens diu el senyor Jaime García-Legaz, secretari d’Estat de Comerç, els estrangers que ens demostrin que tenen més de 160.000 euros i els posin en un dipòsit material inamovible (com el propi PP), com ara, un pis, una casa, un xalet a la costa, ... podran tenir immediatament el permís de residència.  Genial!,  la misèria moral de la dreta, un cop més, al descobert.

Jaime García-Legaz, secretari d'Estat de Comerç

Encara que desfasada en molts aspectes, en el Títol preliminar, article 9.2 de la Constitució Espanyola del 1978, es dicta que: “correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social” . És clar que hi ha molts preceptes constitucionals que s’incompleixen descaradament, com ara: el deure i el dret al treball (art.35) o el dret a un habitatge digne  i adequat (art. 47), que són conculcats de manera constant i quotidiana, i que els governants de torn (de qualsevol color) han justificat (per acció o per omissió)  per raó de la crisi actual i de l’estructura socioeconòmica capitalista; però el fet de que el propi govern de l’Estat promogui mesures per tal que la igualtat dels individus o grups (estrangers, immigrants, ..) es vegi alterada per llei és, a més d’una ofensa a la moralitat pública que ha d’observar qualsevol governant, una mesura clarament anticonstitucional. Doctors ha de tenir la llei per tal d’aturar  aquesta barbàrie social que vol fer la dreta espanyola del PP, una mesura que ens trasllada, encara més,  a la Espanya del segle XIX. 

Ja ho sabem que arreu hi han classes (socials), però penso que els ciutadans i les ciutadanes, treballadores i treballadors (amb feina o sense) de l’Estat espanyol, han de dir prou!, doncs cada dia és més difícil sentir-se part, ni que sigui de segon ordre, d’aquest Estat esfilagarsat,  perdut i desorientat, i amb unes costures a punt de petar, mig podrides i desembastades.

Catalunya i el dret d’autodeterminació

És evident que les continuades referències de l’Estat central a la vigència de la Constitució com ineludible marc de referència quan a les possibilitats de l’exercici del dret a decidir per part dels pobles (en aquest cas, parlem de nacions) de l’Estat espanyol, com es demana des de l’esquerra social, els partits nacionalistes  i des de bona part de la societat  basca i catalana, són un senyal de la seva mateixa debilitat. La Constitució és un pacte polític, econòmic i social fet  en un moment històric determinat. Un pacte que es pot i s’ha de refer, com ja ha succeït quan a convingut (OTAN, limitació Dèficit Públic, ..) i, el que és més important, després de 34 anys sotmetre a consulta popular un nou text constitucional actualitzat seria una mesura d’estricta justícia democràtica. El context nacional i el marc internacional han canviat, ara toca fer una revisió en profunditat de la Constitució Espanyola de l’any 1978.

com qui la firma, la Constitució s'ha fet vella

En un temps històric en que els Estats nacionals han perdut molta de la seva capacitat de decisió econòmica i institucional, molta de la seva “utilitat”; en una època en que està en marxa el projecte de construcció d’una mena de Confederació política europea, malgrat que amb unes forces centrífugues molt importants, degut a la crisi econòmica i social del sistema capitalista; en un moment en que, probablement degut a aquesta mateixa crisi i a la pèrdua de funcionalitat dels vells Estats-nació, diferents nacionalitats reivindiquen el seu Dret a l’autodeterminació, com passa el Quebec, a Escòcia, a Euskadi, a Catalunya, per no parlar de Flandes, del país de Gal·les, ... és evident que,  l’exercici del Dret a l’autodeterminació a casa nostra ha de tenir en compte tots aquest escenaris: a nivell nacional, apel·lar a la reforma constitucional, per donar-li força de dret positiu a Espanya; i a nivell internacional, apel·lar a l’aplicació de la Resolució 2625 de les Nacions Unides i procedir a consultar a la Cort Internacional de Justícia de les Nacions Unides  sobre l’abast de l’exercici del dret a la lliure determinació de les nacionalitats històriques en el marc dels Estats actuals.

drets polítics i socials per decidir entre tots

Cal doncs una reformulació del Dret internacional, en el sentit de definir conceptualment quines han d’ésser les condicions i els procediments que permetin el trànsit del Principi d’autodeterminació dels pobles al Dret a la lliure determinació de les nacions; i mentre, defensar la seva aplicació a l’Estat espanyol, a través de la reformulació de l’escenari polític i constitucional sorgit de la Transició espanyola de l’any 1975. En aquest sentit, la famosa sentència de l’any 1998 feta pel Tribunal Suprem del Canadà, afirma que “la Constitució no és una camisa de força (…). Malgrat que és cert que algunes temptatives per reformar la Constitució han fracassat en el transcurs dels darrers anys, un vot clar de la majoria de quebequesos sobre una pregunta clara, conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta de participants en la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. Es una referència jurisprudencial a tenir molt present per defensar la legitimitat (no ja la legalitat) del Dret de les nacions històriques de l’Estat espanyol a decidir el seu marc polític i constitucional, i la seva possible secessió. 

Inclús un teòric del fet nacional, com l’Andrés de Blas, defensor de la vigència dels Estats nacionals consolidats (entre ells, Espanya), ha arribat a afirmar que: ”el pas d’un difús dret d’autodeterminació a un ben acotat i excepcional dret de secessió, no porta aparellada la superació immediata  d’un problema agreujat notablement en els darrers anys en el centre i a l’est d’Europa. Però el desenvolupament mateix de les crisis estatals en aquesta regió del món posa de manifest la necessitat d’elaborar un instrumental teòric que té molt a veure avui en dia amb l’acceptació o no de la secessió en casos molt concrets i davant al·legacions ben definides, més que no pas el pretès i incondicional dret dels pobles a la seva lliure determinació”.

el "centrisme"del nacionalisme espanyol 

Fa pocs dies, en un article publicat a l’Institut de Dret Públic, el catedràtic de Dret Constitucional Joan Vintró, explorava les diferents vies per promoure una consulta popular sobre el Dret a l’autodeterminació a casa nostra, i de la pròpia Constitució Espanyola, com a pas previ inevitable, tot dient que: “la convocatòria de un referèndum sobre el futur col·lectiu de Catalunya vinculat a la apertura d’un procediment de reforma constitucional té cabuda en el marc constitucional i de la legalitat vigent”.  Una de les vies és la reforma de la LO 2/1980, que desenvolupa l’article 92 de la Constitució, pel que fa els tipus de Referèndums consultius, com a pas previ per una reforma constitucional;  i un altre, que veia més plausible perquè es podria fer a iniciativa del propi Govern de la Generalitat (ja que només requeriria l’autorització prèvia del govern de l’Estat; que, en cas de ser denegada, seria recurrible davant el Tribunal Contenciós-Administratiu) és  l’impuls d’una reforma constitucional en aplicació de la Llei del Parlament de Catalunya  4/2010, que desenvolupa els continguts de l’article 122 de l’Estatut de Catalunya del 2006, que hauria de permetre la convocatòria de Referèndums consultius sobre el dret d’autodeterminació de les nacionalitats de l’Estat. 

un curs amb molts revolts

En qualsevol cas, queda clara la necessitat de la negociació i el pacte a tots els nivells, entre totes les formacions polítiques a nivell de l’Estat, i entre el govern central i els governs autonòmics. I, sobretot, guanyar  la batalla de les idees, fomentant  un clima de diàleg i respecte a tots els nivells de la societat civil. Les postures maximalistes no serviran per desbrossar el camí. O és que algú es pot imaginar una secessió que no sigui pactada? Per parlar de temes pràctics i concrets: què en farem de la caixa de reserva de la Seguretat Social que els hi pertoca als nostres pensionistes, presents i futurs? o quins haurien d’ésser els fons que ens corresponguin de les reserves que té el Banc d’Espanya?  O quina seria la part del Deute Públic que es subrogaria la Generalitat? Hi ha drets i han deures que es tindrien de negociar i pactar, cal que els nostres líders polítics ho tinguin ben present, per no fer volar coloms (com està passant darrerament amb algun polític eixelebrat) i que tota la ciutadania pugui dir la seva pel que fa a l’exercici real del Dret a decidir, i poder triar el model d’Estat que volem a casa nostra des d’un punt de vista polític i social. 

Las medidas del gobierno nos llevan al abismo, por Iñigo Errejón